Hola!
He triat el projecte Caída y auge de Antxon Amorrortu per realitzar l’anàlisi comparativa amb la meva proposta de projecte.

En el projecte artístic sobre el rap i les seves lletres, que ha estat la meva proposta en aquest segon repte, el dibuix no només acompanya la narració històrica, sinó que es converteix en un element central per transmetre la força del moviment cultural. L’ús de la tipografia graffiti i les il·lustracions inspirades en l’estètica del hip-hop són fonamentals per reforçar la identitat del projecte. Això connecta directament amb la socialització pròpia del rap, que es basa en l’expressió visual i sonora com a formes de resistència i comunicació entre col·lectius. El graffiti i la tipografia escollida per al projecte permeten que el llibre no només sigui un document d’arxiu, sinó una peça artística en si mateixa, creant una experiència visual immersiva. Aquest estil facilita la transmissió del missatge, fent-lo atractiu i proper a públics que ja tenen una connexió amb la cultura urbana, però també a aquells que s’hi apropen per primera vegada.

El projecte d’Antxon Amorrortu utilitza el dibuix amb un altre propòsit: construir una narrativa satírica sobre el món de l’art emergent. A través del còmic, es presenta un personatge fictici que permet als lectors reconèixer i questionar les dinàmiques internes del sector artístic. L’elecció del fanzine com a format de publicació reforça la naturalesa crítica del projecte, ja que aquest ha estat històricament un mitjà vinculat a la contracultura i l’autoedició independent. El dibuix en aquest projecte funciona com una eina d’humor i reflexió, ja que exagera situacions i arquetips del món de l’art per fer evident la seva complexitat i, en alguns casos, les seves contradiccions. Així, a diferència del projecte sobre el rap, on el dibuix serveix per amplificar el missatge polític i social de les lletres, en Antxon Amorrortu el dibuix és un mecanisme per generar distància crítica i fomentar una lectura irònica de la realitat.

Un altre aspecte clau en la comparació entre aquests dos projectes és la seva estratègia d’autopublicació i distribució, que afecta directament la seva capacitat de socialització i interacció amb el públic. Tant el projecte sobre el rap com el d’Antxon Amorrortu sorgeixen des de la iniciativa independent de l’autor, sense passar per grans editorials ni institucions culturals. En tots dos casos, la producció de contingut respon a una voluntat de crear un producte artístic i documental que escapa dels circuits comercials tradicionals.

El projecte sobre el rap es planteja com un llibre físic, amb una estètica cuidada que reforça el seu caràcter d’objecte artístic. Això permet que el llibre es converteixi en un referent tangible sobre la història del gènere i la seva dimensió social, facilitant-ne la conservació i la difusió a llarg termini. Antxon Amorrortu, en canvi, va néixer com una publicació digital autogestionada a través de les xarxes socials, per després convertir-se en un còmic físic. Aquesta estratègia li va permetre tenir un gran abast inicial i arribar a un públic ampli de manera immediata i gratuïta. La seva difusió en xarxes va facilitar la interacció amb els lectors, generant un espai de debat al voltant de la crítica a l’art contemporani.

En el meu cas, tot i que podria seguir una estratègia similar per assolir una audiència digital més gran, el meu objectiu des d’un primer moment és plantejar-lo com un llibre físic. Tot i això, no descarto combinar ambdues vies de difusió, utilitzant les xarxes socials per donar visibilitat al projecte abans de la seva publicació final en paper. Així, la circulació de contingut digital podria servir com una eina prèvia de promoció i d’interacció amb el públic, abans d’arribar al format definitiu.

En definitiva, aquests dos projectes mostren com el dibuix, la narrativa visual i l’autoedició poden ser eines fonamentals per a la socialització de la cultura i per donar veu a discursos crítics i alternatius als canals oficials.

Enllaç: VÍDEO PRESENTACIÓ

L’objectiu d’aquesta activitat és reflexionar sobre aquells artistes, moviments, obres i projectes que han exercit una influència determinant en la meva trajectòria artística i en la configuració del meu llenguatge visual. Aquests referents han estat essencials en la definició de la meva concepció de l’art i han modelat el meu enfocament creatiu, tant a nivell conceptual com tècnic.

En termes cronològics, cal destacar que vaig néixer i he passat gran part de la meva vida a Badalona, una ciutat amb un ric patrimoni arqueològic. Un dels seus elements més emblemàtics, la figura de La Venus, va ser possiblement un dels primers estímuls que van despertar el meu interès per l’art de l’Antiguitat clàssica. Un altre moment crucial en la meva formació estètica va ser un viatge a Florència, on vaig consolidar la meva admiració per la versemblança de les escultures del Renaixement occidental.

Tot i que no he tingut el plaer de veure personalment la Victoria de Samotràcia, una escultura que em fascina, la seva majestuositat i l’impacte que causa em van marcar profundament.

Com a continuació d’aquesta fascinació per l’art clàssic, cal mencionar la meva admiració per Caravaggio i la seva mestria en l’ús del clarobscur, així com la profunditat psicològica dels seus personatges i la seva capacitat per transcendir el seu temps.

També sento una atracció especial per un parell d’obres de Diego Velázquez, com Las Hilanderas (1957), que incorporen una lectura profunda, i Las Meninas (1956), en què destaca un joc de perspectiva que em resulta fascinant.

Un altre dels grans mestres que em provoca una gran curiositat és Francisco de Goya, un pintor reconegut per la seva capacitat de tractar temes obscurs com l’ocultisme, les bruixes i els fenòmens sobrenaturals. La seva obra sempre ha estat un referent per a mi.

D’altra banda, no puc deixar d’esmentar a Salvador Dalí, amb la seva exploració del surrealisme i la seva capacitat per materialitzar l’inconscient a través de la pintura. La seva mestria tècnica és absolutament colpidora, especialment en la precisió dels detalls, el tractament de la llum i la meticulositat amb què treballava. A més, la seva forma d’integrar la realitat i el somni el converteix en una figura única dins de la història de l’art.

Finalment, destacaria la figura de Pablo Picasso, a qui considero un gran artista i aprecio profundament pel seu amor pel mar, així com per la seva capacitat de capturar la bellesa en la seva diversitat formal i estilística.

En relació amb l’art mediàtic i trencador, una peça que em provoca una gran reflexió és David con un balazo en la frente (també coneguda com Bullet Hole Bust). Aquesta obra, tot i no ser tan coneguda com altres mestres, provoca una paradoxa interessant: la imatge de David, una figura emblemàtica del Renaixement (creada per Michelangelo), es veu alterada per un element contemporani i violent, com és el balazo a la seva testa. Aquest contrast entre el clàssic i el modern em fascina.

Pel que fa al grafiti, sóc fan d’aquesta forma d’expressió visual, que utilitza l’espai urbà com a llenç, i que ha evolucionat des d’un moviment underground fins a ser reconeguda com una manifestació artística legítima. El grafiti és una barreja de creativitat, protesta i cultura urbana, on els artistes plasmen les seves idees amb aerosols, plantilles o murals a gran escala, utilitzant tipografies cridaneres, colors vibrants i missatges potents.  Pel que fa a la relació entre els grafiteros i els raperos a Espanya, ambdós moviments van sorgir als carrers i representen una forma de resistència social mitjançant l’expressió artística. El rap ha utilitzat sovint la imatge del grafiti en les seves portades, videoclips i concerts, mentre que els grafiters s’han inspirat en les lletres dels raperos per crear obres visuals que reflecteixen les mateixes lluites i desitjos de canvi social.

Pel que fa al meu propi estil, l’estil neotradicional és el que més m’atrau i el que més ha influït en el meu treball. Les línies gruixudes i definides, els contrastos marcats i l’ús intensiu dels colors són elements clau que em permeten crear imatges amb una gran força visual. Aquest estil, que és una evolució del tatuatge tradicional, combina línies gruixudes i definides amb una paleta de colors més rica i ombrejats detallats, amb influències que van des de l’art clàssic fins a l’Art Nouveau i la il·lustració contemporània. La simbologia i la mitologia són elements clau que encaixen perfectament amb l’estil neotradicional, que dóna molta importància a les icones visuals i a les figures amb profundes connotacions simbòliques.

Seguim!